* Assaig escrit per l’assignatura Relacions de Poder després de la Guerra Freda: 11-S i revoltes àrabs del Màster d’Estudis Històrics, menció en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona

De revoltes i revolucions se n’han produït moltes al llarg de la història i del món. Les revoltes àrabs són les darreres que s’han viscut, però han tingut una peculiaritat important, i és que són les primeres grans revoltes que es viuen d’ençà la revolució de la comunicació amb la introducció de les xarxes socials, que fan accessible gran quantitat d’informació a tothom que tingui connexió a Internet.

Hi ha hagut força controvèrsia al voltant de la influència que han tingut determinades xarxes socials a les revoltes, confrontant aquest paper amb el de les televisions per satèl·lit com AlJazeera. En aquest assaig, a partir de les lectures del dossier, voldria analitzar la importància d’ambdós mitjans d’informació dins les revoltes.

És indubtable la importància que ha tingut algunes eines 2.0 durant les revoltes succeïdes a alguns països àrabs, especialment en aquells on els joves han tingut un paper protagonista, doncs la majoria d’usuaris d’aquestes són joves.

Manifestació a la Plaça Tahrir

A Tunísia, la guspira que va fer esclatar la revolta va ser la immolació de Tarik “Mohamed” Bouazizi, un jove venedor ambulant de 26 anys de Sidi Bouzid que es cremà viu com a crit de desesperació després que la policia li confisqués el seu material per no pagar el permís. Però el que realment propagà la notícia va ser un vídeo d’un testimoni que gravà l’acció i la penjà al Youtube, on ràpidament va ser visualitzat per milers de joves tunisians que convocaren manifestacions via Facebook i Twitter per derrocar el règim de Ben Alí.

El cas egipci és si més no semblant al tunisià. L’inici de la guspira contra el règim de Hosni Mubarak fou la detenció i assassinat per part dels serveis secrets del Ministeri de l’Interior del jove informàtic i bloguer Jalid Said, que denunciava la corrupció de l’administració En aquest cas, el mitjà de propagació d’aquest cas fou la pàgina de Facebook “Tots som Jalid Said”, que acabà esdevenint un recull dels abusos de poder de l’aparell estatal. Finalment, el dia 25 de gener, coincidint amb el Dia Nacional de la Policia, es convocà una manifestació contra el règim a la Plaça Tahrir mitjançant diverses xarxes socials i que donà lloc a l’inici de la fi del sistema polític egipci.

Pel que fa al Marroc, si bé no hi ha hagut una revolta que acabés amb el règim actual com en els casos anteriors, la mobilització ciutadana va obligar al rei Mohamed VI a portar a terme una reforma constitucional. Un dels protagonistes principals d’aquesta mobilització i que ha esdevingut un actor important en la vida política marroquina a partir de llavors és el “Moviment 20 de Febrer”. Aquest col·lectiu, format bàsicament per joves de diferents tendències, es creà arran de la convocatòria via Facebook d’una manifestació en aquest dia contra la corrupció i per una reforma constitucional.

Finalment, també és important destacar el cas de Bahrain, on la convocatòria de manifestacions per la reforma del règim monàrquic d’Al Jalifa llençada per la pàgina de Facebook del “Moviment 14-F” aplegà milers de ciutadans a la capital, Manama.

Si analitzem d’altres revoltes, com les succeïdes al Iemen, Líbia o Siria, si bé també trobem algun tipus de relació entre aquestes i les xarxes socials, la seva importància decau de manera molt important. A què es déu aquesta diferència d’influència?

Una bona font per tal d’analitzar aquesta pes desigual són les taules estadístiques d’Internet World Stats, amb el nombre de connexions totals a Internet de cada país i el percentatge de penetració (el total de connexions vers el total de població). Mirant aquesta trobem que dels països citats abans, Bahrain és el que més percentatge de penetració té, amb un 55,3% (402.900 connexions, ocupant la 44a posició de la classificació mundial), seguit del Marroc amb un 49% (15.656.192 connexions i la 49a posició) Tunísia, amb un 34% (3.600.000 connexions i la 85a posició), Egipte, amb un 26,4% (21.691.776 connexions i la 96a posició), Síria, amb un 17,7% (3.935.000 connexions i la 106a posició), Líbia, amb un 5,1% (323.000 connexions i la 137a posició) i, finalment, el Iemen, amb un 1,6% (370.000 connexions i la 150a posició)

Com podem observar, els països on les xarxes socials tingueren més protagonisme coincideixen amb els que tenen més percentatge de penetració d’Internet, mentre que Síria, Líbia i el Iemen tanquen aquest apartat.

Malgrat això, i amb excepció de Bahrain i el Marroc, aquests percentatges demostren que l’accés a Internet no és encara majoritari, inclús en països com Tunísia o Egipte. Així doncs, com aquesta informació de les xarxes acaba arribant a una part important de la població?

Aquí hem d’introduir un segon factor: els mitjans de comunicació, amb especial èmfasi als canals per satèl·lit, i en particular el canal Al-Jazeera. La seva importància recau en la gran quantitat d’antenes parabòliques instal·lades a moltes regions àrabs. Els seus preus són baixos per afavorir l’accés a la televisió sense la necessitat de muntar-hi infraestructures, a l’hora que molts dels canals no són de pagament. Aquest fet els fa esdevenir una font d’informació molt important que, generalment, aconsegueix burlar la censura dels règims autoritaris per la seva localització en tercers països.

Al-Jazeera, el canal de notícies de l’emirat de Qatar, conta amb una audiència d’uns 60 milions de teleespectadors[1] repartits pel món àrab. El suport que ha donat l’emir Hamat Al Thani a les revoltes s’ha traduït en una gran cobertura d’aquestes al canal qatarià, fent d’autèntic amplificador. El fet de que en alguns països les delegacions d’aquest havien estat expulsades va fer que en moltes ocasions recorreguessin a les xarxes socials com a fonts de primera mà sobre el que succeïa, gràcies a la feina dels denominats periodistes ciutadans. Tant les cròniques com vídeos i imatges eren reproduïts per Al-Jazeera, que les feia arribar a milions de ciutadans, ampliant així la base de les revoltes.

En conclusió, i tal i com diu el Doctor Antoni Segura, les revoltes àrabs uneixen moviments socials i noves tecnologies[2]. Tot i que la base de la revolta han estat anys de règims autoritaris corruptes, la guspira que l’ha fet esclatar s’ha produit o bé a les xarxes socials, o bé mitjançant els canals informatius per satèl·lit. Així, les revoltes àrabs han estat un exemple de com les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) estan canviant les estructures socials contemporànies.

D’igual manera, aquests canals han servit per difondre la informació pràcticament arreu del planeta de manera instantània, permetent crear estats d’opinió que han fet moure ràpidament la diplomàcia internacional. En el cas de Líbia, per exemple, va forçar al Consell de Seguretat de l’ONU a aprovar la resolució 1973 que establia una zona d’exclusió aèria, a més de permetre una intervenció directes sobre el terreny, fet que va ser clau en la caiguda del règim de Gadafi.

[1] MAJDOUBI, El Houssine. Revolunción porla dignidad en el mundo árabe: de la indignación al renacimiento. Barcelona: Editorial Icaria, 2012
[2] SERGURA, Antoni. “Las revueltas árabes cuestionadas”. El País 14/11/2011

About histories20

Llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la UAB, Màster d'Estudis Històrics i actualmente doctorand d'Història Contemporània a la UB. Enamorat de la historia i, per contradictori que sembli, de les TIC i el món 2.0

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s