*Assaig per l’assignatura Violència i Terrorisme Anarquista del Màster d’Estudis Històrics de la UB

Amb el present assaig, intentaré sintetitzar la temàtica de l’assignatura respecte l’anarquisme espanyol. Per fer-ho, respondré a tres preguntes principals: quines són les influències teòriques que rep l’anarquisme espanyol, quins són els elements que impulsen part d’aquest a l’acció violenta, i, finalment, quines són les diferents tipologies de praxi de la violència.

L’anarquisme a l’Estat espanyol neix a l’ombra de les primeres agrupacions internacionalistes dependents de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), constituïda a Londres el 28 de setembre del 1864. Aquesta unia diferents sectors de l’obrerisme, tals com els tradeunionistes, mutualistes, col·lectivistes, republicans, anarquistes o socialistes. Des de la seva fundació, estarà fortament influenciada per la figura de Karl Marx, però la irrupció de Bakunin i la seva ascensió en quan a suports dins aquesta acabà generant una forta polarització entre les dues tendències, que acabà trencant la mateixa AIT.

Els primers nuclis internacionalistes espanyols neixen a partir de 1868 de la mà de Giuseppe Fanelli, membre de l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada i dirigida per Bakunin. La tasca de Fanelli era aconseguir adhesions a la AIT i crear agrupacions internacionalistes, que el 1870 constituirien a Barcelona la Federació Regional Espanyola de l’AIT (FRE), com a delegació de la Internacional a l’Estat espanyol.

Logotip del Consell Federal de la Federació Regional Espanyola de l’AIT

Com veiem, des d’un primer moment, la influència del bakuninisme serà molt important dins l’obrerisme de l’època, especialment aquell vinculat a la FRE. Les tesis de Bakunin rebien influències del mutualisme proudhonià i el col·lectivisme, però incorporava elements nous fruit de les pròpies experiències del revolucionari rus.

Com a revolucionari, Bakunin reclamava la necessitat de construir una nova societat sense diferències, eliminant les classes socials. Per portar-la a terme, caldrà destruir la societat anterior. Aquesta idea de la destrucció com a prèvia a la reconstrucció serà molt important en el desenvolupament de la violència anarquista i està molt influenciada per la seva experiència en les revolucions del 1848. La nova societat seria de caràcter col·lectivista, amb base municipal, establint pactes de federació amb d’altres municipis, però eliminant des del primer moment l’estat i qualsevol institució. En contra del que defensaven els anarcocomunistes -“cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitats”- el bakuninisme aplicava la màxima “cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons els seus fets”. Finalment, fruit de la realitat del seu país natal, veurà en el camperolat la força revolucionària, al contrari que els marxistes, que la veuran en el proletariat industrial.

Pel que fa al sector marxista espanyol, serà força minoritari dins la FRE, al contrari que passava a la Internacional, agrupant-se principalment a Madrid, al voltant de la figura de Pablo Iglesias. Després del segon congrés de la FRE, crearan una escissió, la Nova Federació Madrilenya, que serà expulsada de l’organització l’any següent quan es ratifiquin els acords del Congrés de Saint-Imier celebrat per l’escissió bakuninista de l’AIT.

Entre 1870 i 1873, les tesis principals defensades i portades a terme per la FRE seran les de la AIT, vinculades a la propaganda i la vaga reivindicativa. Les úniques referències a la violència seran sobre el moment d’expropiació darrer, que haurà de ser un acte de força. Fins i tot els models insurreccionals, com el de la Comuna de París, seran criticats.

Així doncs, quan es produeix l’adopció per part de l’anarquisme espanyol de les tesis favorables a l’acció violenta i i quins elements són els que produeixen aquest canvi? La resposta la tenim en els moments posteriors als aixecaments insurreccionals de l’estiu de 1873.

La majoria d’aquests aixecaments seran de caràcter republicà i cantonalista. Malgrat això, la participació de la FRE, que en general va ser pràcticament testimonial, serà molt exagerada. Tot i els intents de la mateixa organització per desmarcar-se’n, finalment el govern republicà de Castelar en decretarà la seva il·legalització a finals d’aquest any.

La major part dels membres del Consell Federal han d’exiliar-se i l’organització haurà d’adoptar una estructura de clandestinitat, basat en petites organitzacions locals semi-autònomes i amb una estructura d’interrelacions molt complicada per tal d’evitar la repressió. A més, cal destacar que aquest pas a la clandestinitat es produeix en un moment de crisi de la mateixa FRE i, alhora, de l’AIT, que es dissoldrà al Congrés de Filadèlfia de 1875, així com de la branca bakuninista, que ho farà el 1877.

Així doncs, amb l’onada repressiva del govern republicà, que comportà que la principal organització obrerista fos il·legalitzada i hagués de passar a la clandestinitat, comencen a penetrar les primeres tesis a favor de la violència. Primer serà la teoria de les represàlies contra les classes benestants la que s’imposarà a nivell teòric, però amb el cop d’Estat del general Pavía i els contactes dels dirigents a l’exili amb les idees de Bakunin, s’acabaran imposant les tesis insurreccionals a partir de 1874. La vaga científica serà subsistida com a mitjà per a la consecució de la Revolució per l’acció revolucionària.

Aquests plans insurreccionals, però, no passaren del camp teòric, tot i la insistència dels dirigents espanyols de la seva imminència. Així mateix, tampoc trobem un nombre significatiu d’actes de represàlia fins a finals de la dècada dels 70.

Durant els darrers anys de la clandestinitat, aparegueren fortes divergències entre el grup barceloní, partidari de l’acció legal i presindical, i els grups andalusos occidentals, partidaris de les tesis bakuninistes. Aquestes diferències acabarien per trencar l’organització en dos, amb la creació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el 1881 per part dels primers, i de comitès d’acció revolucionària, per part dels segons.

Aquestes tensions es feren més fortes després de l’afer de la Mano Negra, quan aquests grups s’agruparen en una organització distinta, els “Desheretats”, considerant-se continuadors de les tàctiques de clandestinitat. Malgrat la seva adhesió a la Internacional Negra, barrejaven diferents tendències que no estaven recollides en aquesta.

Retrat dels executats a Xeres pel cas de la Mano Negra

Amb la desaparició de la FTRE el 1885, les tesis vinculades a la propaganda pel fet augmenten la seva base social de suports, sobretot vinculada a la corrent terrorista dominant a l’anarquisme internacional i al recolzament en un tipus de violència específicament obrera. L’etapa d’atemptats terroristes s’inaugura amb les bombes del Foment i, a finals dels anys 80 es produirà l’esclat de terrorisme anarquista.

La violència anarquista, però, no serà homogènia, sinó que n’hi haurà diferents tipologies, marcades per diferents influències provinents del moviment anarquista internacional.

La primera d’elles correspondria al terrorisme anarquista pròpiament dit, que busca com objectiu cridar l’atenció sobre les desigualtats socials col·locant o llençant bombes sense objectius definits o únics. Mitjançant la tesi de la propaganda pel fet, pretenien conscienciar a la població, malgrat pocs pensaven que aquest fet provoqués una revolució espontània. Aquest tipus d’accions estaven molt influenciades per la figura de Ravachol, que havia esdevingut un heroi anarquista a partir de la seva detenció i execució. Dins d’aquesta primera tipologia hi podríem incloure l’atemptat de Canvis Nous, la bomba del Liceu o la de la Rambla de les Flors.

Atemptat al Liceu

Una altra tipologia seria la dels magnicidis, que perseguia una doble funció: la de conscienciar a la població que el règim era feble i, alhora, la de malmetre aquest règim eliminant peces clau. Així doncs, seguiria també la tesi de la propaganda pel fet, però les seves accions anirien centrades cap a objectius concrets i coneguts per tal de generar encara més conscienciació. Dins l’anarquisme internacional trobem els casos dels assassinats del president francès Sadi Carnot, l’emperadriu Elisabet d’Àustria, el Rei Humbert d’Itàlia o el president nordamericà Mckinley. A Espanya, trobaríem l’intent d’assassinat de Martínez Campos per Paulino Pallás, l’assassinat de Cánovas del Castillo per Michele Angiolillo, l’atemptat de Miquel Artal contra Maura o els atemptats de Mateo Morral contra Alfons XIII.

Atemptat de Miquel Artal contra Maura

Als primers anys del segle XX trobem també un altre tipus de violència, però en aquest cas no tant vinculada amb l’anarquisme: el terrorisme lucratiu. El cas més paradigmàtic és el de Joan Rull i la seva família, que col·locaven bombes i n’obtenien recompenses de la policia a canvi de la seva localització.

D’aquestes tres tipologies, considerarem pròpiament com a terrorisme anarquista les dues primeres, ja que les mateixes organitzacions i la premsa anarquista així les reconeixien. En canvi, en el cas del terrorisme lucratiu, tot i que Rull havia participat de la ideologia anarquista, aquest moviment mai considerà les seves accions com a pròpies, sinó com a un negoci personal, a més d’un intent de desprestigi cap aquest.

About histories20

Llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la UAB, Màster d'Estudis Històrics i actualmente doctorand d'Història Contemporània a la UB. Enamorat de la historia i, per contradictori que sembli, de les TIC i el món 2.0

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s