Eines per historiadors I: Academia.edu

Enceto una nova secció del blog anomenada “eines per historiadors” en la que comentaré les eines 2.0 que podem trobar i que poden servir de gran ajuda tant per estudiants com per investigadors i professorat.

La primera entrada d’aquesta secció és per la que podríem considerar la “xarxa social” per a estudiants, investigadors  i professorat universitari: Academia.edu. I sí, poso xarxa social entre cometes perquè, fent bona la fama d’ensopits que tenim els que tenim un cert nivell d’estudi, de social en té poc, però segueix l’estructura d’altres. Us n’explico el funcionament.

Home de la pàgina web Academia.edu

Com he dit abans, funciona a mode de xarxa social, és a dir, tu tens un perfil i a partir d’aquí pots seguir a d’altres usuaris i que et segueixin. Fins aquí podríem parlar d’una mena de Facebook temàtic i poc més, però com no, no es centra tant en les publicacions i comentaris -que també n’hi ha- si no pròpiament en els documents.

I és que, com no podia ser d’una altra manera, en una xarxa social adreçada principalment a investigadors i professorat, els protagonistes són els articles, tesis i treballs que ha anat realitzant cadascú. De fet, la mateixa pàgina ja anuncia que el seu propòsit és accelerar la investigació mundial a partir de la compartició individual de la tasca de cada acadèmic.

I la xarxa que han aconseguit no és gens menyspreable. Un total de 3,594,571 usuaris, 1,637,372 documents pujats a la pàgina i més de 5 milions de visites per mes corroboren l’èxit d’Academia.edu. I d’entre els documents hi trobem tot tipus de temàtiques: enginyeria, història, art, lingüística, filosofia…

Per tal de poder fer fàcil l’accés als documents que et puguin interessar, cadascun d’ells està etiquetat amb una sèrie d’etiquetes creades pels usuaris. Com que cada persona destria els seus interessos, els treballs amb etiquetes que coincideixin amb els interesos de l’usuari sortiran directament publicades a la teva home -que actua principalment com a Timeline- juntament amb les accions de les persones a les que segueixes.

Els documents es poden pujar en word o pdf i es carreguen directament a l‘scribd -del que ja us vaig parlar l’altre dia-, així que es poden descarregar o visualitzar-los directament en la pàgina a través de l’scribd.

A banda, la pàgina incorpora un apartat d’estadístiques on es detallen les visites per dia, a quins apartats o documents han accedit els visitants, des d’on han accedit i el país. Si més no una bona eina per tenir en compte l’impacte del teu treball. A més les estadístiques es poden baixar en format csv per tal de visualitzar-les des de l’Excel/Calc.

Apartat d’estadístiques a la web d’Academia.edu

Com a punts negatius que he trobat, generalment, si algú et segueix automàticament tu també el segueixes a menys que diguis el contrari. D’altra banda, en pujar un pdf, no et dona la opció a que no es pugui descarregar, el que fa que hi hagi usuaris que no pengin tots els seus treballs en pdf, sinó que els linken, amb el que has de canviar de pàgina. No estaria malament incorporar la opció de que es pogués bloquejar la baixada d’alguns arxius per tal de que es puguin penjar tots i poder-los visualitzar directament. Finalment, una altra pega, encara que menys important, seria el fet que no té cap app per android -tampoc per cap altra sistema- ni cap versió mòbil, amb el que si vols provar d’accedir-hi des d’un smartphone, carrega’t de paciència o bé espera’t a arribar a casa o al despatx…

Pel que fa a la representació d’historiadors d’aquí, cal dir que no he buscat molt, però n’he trobat alguns -com per exemple la Queralt Solé o l’Agustí Colomines-, això sí, molt actius, amb molts documents penjats a la web o bé linkats. Veient com augmenta dia a dia el nombre d’usuaris, poc a poc ens anirà sent més fàcil trobar força noms coneguts dins aquesta xarxa

La Indústria de Guerra a Badalona durant la Guerra Civil

Per l’assignatura “La Guerra Civil” del Màster d’Estudis Històrics, menció en Història Contemporània, de la UB, impartida pel Dr Joan Villarroya, he realitzat aquest estudi indroductori- ja que s’hauria d’ampliar- sobre el que va suposar la indústria de guerra a la ciutat. És un treball que m’ha anat motivant i enganxant més i més mentre aconseguia i estudiava les fonts i el redactava.

La indústria de guerra, malgrat els esforços per fer-la conèixer per part de diferents historiadors i comunicadors, és una de les grans desconegudes del període. Però si aquesta part és molt desconeguda tant a nivell estatal com català, encara ho és més pel que fa a l’àmbit local. Només un estudi, el de Joan Villarroya sobre la Revolució i la Guerra Civil a Badalona, en parla, i sense entrar-hi a detall, en molts casos donada la manca de fonts que hi havia llavors.

L’esforç de guerra va ser molt important i ser protagonistes d’una indústria que va protagonitzar un important nivell científic i, si tenim en compte que partia de 0, resultats força bons, hauria de ser motiu d’orgull i de promoció. Però sembla que de vegades el políticament correcte fa que la història quedi, si més, no, arraconada.

Si voleu conèixer més sobre el tema, us deixo la web del documental “Del pintallavis a la bala” emès per TV3 el 2007, però per desgràcia el documental no està penjat a la web ni es pot comprar a la botiga (déu ser massa políticament incorrecte dir que es van fabricar armes a una guerra…), però el podeu trobar a moltes biblioteques. D’altra banda, també recomano la tesi doctoral d’un dels principals experts en la indústria de guerra durant aquest període, el Dr. Francisco Javier de Madariaga Fernández titulat Las indústrias de guerra de Cataluña durante la guerra civil (com veieu pel títol, està en castellà).

Us deixo amb el resultat en pdf del treball realitzat. Us apunto que els annexos, malgrat surten detallats als índexs i a les anotacions, no els he inclòs, donat que els permisos concedits per l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià només recollien la publicació al treball i no online ni a cap mitjà. Espero que gaudiu de la lectura!!

Visualitza aquest document al Scribd

 

P.D.: gràcies, o millor dit, per culpa d’intentar penjar aquest article com un pdf he descobert que amb la nova versió d’Issuu és tècnicament impossible penjar-ne una visualització a WordPress. La culpa sembla que la té la inhabilitació de Shockwave per part de la plataforma de blogging, que fa que fins i tot la opció donada per Issuu per fer un embed directe sigui inoperativa. I no, no cal que busqueu per mil i una webs. Les solucions que donen són per l’antiga versió d’Issuu i… tatxan!! a la nova versió n’han eliminat la possibilitat d’obtenir la url compatible amb els ginys de WordPress!

D’altra banda, tot i que WordPress et permet pujar a la mediateca documents en pdf, no permet incrustar-los dins una entrada més enllà d’un enllaç que et porti al document directe. Una solució molt pobre per una plataforma tant gran com aquesta, i més si posa problemes per tal que eines com Issuu es vegin correctament.

Així que finalment he acabat penjant el treball a Scribd, l’eina de visualització online de documents més important després d’Issuu. A mi, personalment, no m’acaba d’agradar com presenta el document (en això els hi guanya clarament Issuu, que té una presentació molt currada), però com diria Bruce Nolan, “a falta de pa, bones són galetes!”

Adéu a part del patrimoni de Badalona

Aquest dissabte, Òmnium Cultural de Badalona celebrava una jornada reivindicativa contra la desaparició d’una part del patrimoni de la ciutat, les cases dels pescadors que es troben (per poc temps) entre el Carrer de Sant Llorenç i el Carrer de Santa Anna.

Façanes del Carrer de Sant Llorenç de les cases dels pescadors

El que actualment es coneix a Badalona com “Baix a Mar” (el que oficialment és conegut com El Centre), es comença a ocupar a partir de princpis del segle XVIII al voltant d’una activitat que, amb la fi de l’etapa de la pirateria a les costes catalanes, cobrarà molta importància a la ciutat: la pesca.

Fins aquest moment, aquests terrenys eren coneguts com “l’arenal” i era una zona de noves terres assecades del mar i de dipòsits fluvials que quedava entre la vila medieval (que coincidia pràcticament amb la romana) i el mar. En un primer moment, l’assentament era en forma de barraques i estava lligat a la pesca i a les classes socials més baixes.

Al segle XIX, però, s’anà canviant el model barraquístic per una ordenació semblant a la de l’Eixample barceloní, amb carrers quadriculats i cases força semblants. Aquí és on neixen les cases dels pescadors que coneixem actualment. A diferència de la posterior modificació per tal  d’embellir el litoral badaloní, aquestes cases són fetes de manera molt humil, amb materials de poca qualitat.

El Carrer Sant Llorenç l’any 1981. Museu de Badalona. AI. Foto Francesc Lladó. Apareguda a La Vanguardia el 14/02/13

Per desgràcia, però, el ple de gener va aprovar, per unanimitat, la descatalogació de les cases dels pescadors com a Bé Cultural d’Interès Local, degut al seu estat de ruïna per la negativa del propietari a reparar les cases.  Segons els grups municipals, era obligat fer-ho, però s’ha interposat ja una denúncia que podria provocar al propietari una multa considerable (d’entre 300.000 i 1,5 milions d’euros).

Malgrat això, un es pregunta si realment hi havia voluntat de mantenir aquest patrimoni o senzillament no molestava. Ja el 2007 l’Ajuntament va arribar a un acord amb el propietari per tal d’enderrocar dues de les sis cases que hi havien, mantenint-ne 4 d’elles. A partir d’aquí, a part d’exigir al propietari la seva rehabilitació, poc s’ha fet.

Si mirem la llei de conservació del patrimoni històric, sabrem que, en cas de catalogar-ho com a patrimoni històric amb valor etnològic o arqueològic, es pot realitzar una expropiació forçosa. Però restà com a Bé Cultural d’Interès Local, que té menys protecció i que, en cas d’estar en estat ruïnós, obre la porta a una descatalogació. O perquè no es va recalificar els terrenys com a equipaments, impedint que el propietari pogués construir-hi pisos?

Si ens fixem en la promoció i conservació del patrimoni històric i arqueològic de la ciutat, veurem ràpidament que s’ha centrat excessivament en l’àmbit romà, deixant perdre importants exemples com la Torre Vella, Can Peixau (o Torre Nova), l’interior de Can Busquets, etc. I d’altres, com el Pont del Petroli, s’han salvat gràcies a la pressió social. Cal tenir cura del nostre patrimoni global, i no només del passat romà.

Amb la descatalogació de les cases dels pescadors perdem una oportunitat molt important de reivindicar el passat mariner de la vila, que ha quedat sempre oblidat i arraconat per part de les diferents administradcions locals. Com deia Joan Salvat-Papasseit: “Qui perd els orígens, perd la identitat”.

 

A tall d’informació sobre el barri de Baix a Mar i la seva contrucció, he trobat aquest article d’Enric Cahner i Monzó i
Mariona Rovira i Solanas publicat a la Revista Etnologia-

Les fonts ideològiques i l’acció violenta a l’anarquisme espanyol

*Assaig per l’assignatura Violència i Terrorisme Anarquista del Màster d’Estudis Històrics de la UB

Amb el present assaig, intentaré sintetitzar la temàtica de l’assignatura respecte l’anarquisme espanyol. Per fer-ho, respondré a tres preguntes principals: quines són les influències teòriques que rep l’anarquisme espanyol, quins són els elements que impulsen part d’aquest a l’acció violenta, i, finalment, quines són les diferents tipologies de praxi de la violència.

L’anarquisme a l’Estat espanyol neix a l’ombra de les primeres agrupacions internacionalistes dependents de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), constituïda a Londres el 28 de setembre del 1864. Aquesta unia diferents sectors de l’obrerisme, tals com els tradeunionistes, mutualistes, col·lectivistes, republicans, anarquistes o socialistes. Des de la seva fundació, estarà fortament influenciada per la figura de Karl Marx, però la irrupció de Bakunin i la seva ascensió en quan a suports dins aquesta acabà generant una forta polarització entre les dues tendències, que acabà trencant la mateixa AIT.

Els primers nuclis internacionalistes espanyols neixen a partir de 1868 de la mà de Giuseppe Fanelli, membre de l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada i dirigida per Bakunin. La tasca de Fanelli era aconseguir adhesions a la AIT i crear agrupacions internacionalistes, que el 1870 constituirien a Barcelona la Federació Regional Espanyola de l’AIT (FRE), com a delegació de la Internacional a l’Estat espanyol.

Logotip del Consell Federal de la Federació Regional Espanyola de l’AIT

Com veiem, des d’un primer moment, la influència del bakuninisme serà molt important dins l’obrerisme de l’època, especialment aquell vinculat a la FRE. Les tesis de Bakunin rebien influències del mutualisme proudhonià i el col·lectivisme, però incorporava elements nous fruit de les pròpies experiències del revolucionari rus.

Com a revolucionari, Bakunin reclamava la necessitat de construir una nova societat sense diferències, eliminant les classes socials. Per portar-la a terme, caldrà destruir la societat anterior. Aquesta idea de la destrucció com a prèvia a la reconstrucció serà molt important en el desenvolupament de la violència anarquista i està molt influenciada per la seva experiència en les revolucions del 1848. La nova societat seria de caràcter col·lectivista, amb base municipal, establint pactes de federació amb d’altres municipis, però eliminant des del primer moment l’estat i qualsevol institució. En contra del que defensaven els anarcocomunistes -“cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitats”- el bakuninisme aplicava la màxima “cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons els seus fets”. Finalment, fruit de la realitat del seu país natal, veurà en el camperolat la força revolucionària, al contrari que els marxistes, que la veuran en el proletariat industrial.

Pel que fa al sector marxista espanyol, serà força minoritari dins la FRE, al contrari que passava a la Internacional, agrupant-se principalment a Madrid, al voltant de la figura de Pablo Iglesias. Després del segon congrés de la FRE, crearan una escissió, la Nova Federació Madrilenya, que serà expulsada de l’organització l’any següent quan es ratifiquin els acords del Congrés de Saint-Imier celebrat per l’escissió bakuninista de l’AIT.

Entre 1870 i 1873, les tesis principals defensades i portades a terme per la FRE seran les de la AIT, vinculades a la propaganda i la vaga reivindicativa. Les úniques referències a la violència seran sobre el moment d’expropiació darrer, que haurà de ser un acte de força. Fins i tot els models insurreccionals, com el de la Comuna de París, seran criticats.

Així doncs, quan es produeix l’adopció per part de l’anarquisme espanyol de les tesis favorables a l’acció violenta i i quins elements són els que produeixen aquest canvi? La resposta la tenim en els moments posteriors als aixecaments insurreccionals de l’estiu de 1873.

La majoria d’aquests aixecaments seran de caràcter republicà i cantonalista. Malgrat això, la participació de la FRE, que en general va ser pràcticament testimonial, serà molt exagerada. Tot i els intents de la mateixa organització per desmarcar-se’n, finalment el govern republicà de Castelar en decretarà la seva il·legalització a finals d’aquest any.

La major part dels membres del Consell Federal han d’exiliar-se i l’organització haurà d’adoptar una estructura de clandestinitat, basat en petites organitzacions locals semi-autònomes i amb una estructura d’interrelacions molt complicada per tal d’evitar la repressió. A més, cal destacar que aquest pas a la clandestinitat es produeix en un moment de crisi de la mateixa FRE i, alhora, de l’AIT, que es dissoldrà al Congrés de Filadèlfia de 1875, així com de la branca bakuninista, que ho farà el 1877.

Així doncs, amb l’onada repressiva del govern republicà, que comportà que la principal organització obrerista fos il·legalitzada i hagués de passar a la clandestinitat, comencen a penetrar les primeres tesis a favor de la violència. Primer serà la teoria de les represàlies contra les classes benestants la que s’imposarà a nivell teòric, però amb el cop d’Estat del general Pavía i els contactes dels dirigents a l’exili amb les idees de Bakunin, s’acabaran imposant les tesis insurreccionals a partir de 1874. La vaga científica serà subsistida com a mitjà per a la consecució de la Revolució per l’acció revolucionària.

Aquests plans insurreccionals, però, no passaren del camp teòric, tot i la insistència dels dirigents espanyols de la seva imminència. Així mateix, tampoc trobem un nombre significatiu d’actes de represàlia fins a finals de la dècada dels 70.

Durant els darrers anys de la clandestinitat, aparegueren fortes divergències entre el grup barceloní, partidari de l’acció legal i presindical, i els grups andalusos occidentals, partidaris de les tesis bakuninistes. Aquestes diferències acabarien per trencar l’organització en dos, amb la creació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el 1881 per part dels primers, i de comitès d’acció revolucionària, per part dels segons.

Aquestes tensions es feren més fortes després de l’afer de la Mano Negra, quan aquests grups s’agruparen en una organització distinta, els “Desheretats”, considerant-se continuadors de les tàctiques de clandestinitat. Malgrat la seva adhesió a la Internacional Negra, barrejaven diferents tendències que no estaven recollides en aquesta.

Retrat dels executats a Xeres pel cas de la Mano Negra

Amb la desaparició de la FTRE el 1885, les tesis vinculades a la propaganda pel fet augmenten la seva base social de suports, sobretot vinculada a la corrent terrorista dominant a l’anarquisme internacional i al recolzament en un tipus de violència específicament obrera. L’etapa d’atemptats terroristes s’inaugura amb les bombes del Foment i, a finals dels anys 80 es produirà l’esclat de terrorisme anarquista.

La violència anarquista, però, no serà homogènia, sinó que n’hi haurà diferents tipologies, marcades per diferents influències provinents del moviment anarquista internacional.

La primera d’elles correspondria al terrorisme anarquista pròpiament dit, que busca com objectiu cridar l’atenció sobre les desigualtats socials col·locant o llençant bombes sense objectius definits o únics. Mitjançant la tesi de la propaganda pel fet, pretenien conscienciar a la població, malgrat pocs pensaven que aquest fet provoqués una revolució espontània. Aquest tipus d’accions estaven molt influenciades per la figura de Ravachol, que havia esdevingut un heroi anarquista a partir de la seva detenció i execució. Dins d’aquesta primera tipologia hi podríem incloure l’atemptat de Canvis Nous, la bomba del Liceu o la de la Rambla de les Flors.

Atemptat al Liceu

Una altra tipologia seria la dels magnicidis, que perseguia una doble funció: la de conscienciar a la població que el règim era feble i, alhora, la de malmetre aquest règim eliminant peces clau. Així doncs, seguiria també la tesi de la propaganda pel fet, però les seves accions anirien centrades cap a objectius concrets i coneguts per tal de generar encara més conscienciació. Dins l’anarquisme internacional trobem els casos dels assassinats del president francès Sadi Carnot, l’emperadriu Elisabet d’Àustria, el Rei Humbert d’Itàlia o el president nordamericà Mckinley. A Espanya, trobaríem l’intent d’assassinat de Martínez Campos per Paulino Pallás, l’assassinat de Cánovas del Castillo per Michele Angiolillo, l’atemptat de Miquel Artal contra Maura o els atemptats de Mateo Morral contra Alfons XIII.

Atemptat de Miquel Artal contra Maura

Als primers anys del segle XX trobem també un altre tipus de violència, però en aquest cas no tant vinculada amb l’anarquisme: el terrorisme lucratiu. El cas més paradigmàtic és el de Joan Rull i la seva família, que col·locaven bombes i n’obtenien recompenses de la policia a canvi de la seva localització.

D’aquestes tres tipologies, considerarem pròpiament com a terrorisme anarquista les dues primeres, ja que les mateixes organitzacions i la premsa anarquista així les reconeixien. En canvi, en el cas del terrorisme lucratiu, tot i que Rull havia participat de la ideologia anarquista, aquest moviment mai considerà les seves accions com a pròpies, sinó com a un negoci personal, a més d’un intent de desprestigi cap aquest.

Les xarxes socials a les revoltes àrabs

* Assaig escrit per l’assignatura Relacions de Poder després de la Guerra Freda: 11-S i revoltes àrabs del Màster d’Estudis Històrics, menció en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona

De revoltes i revolucions se n’han produït moltes al llarg de la història i del món. Les revoltes àrabs són les darreres que s’han viscut, però han tingut una peculiaritat important, i és que són les primeres grans revoltes que es viuen d’ençà la revolució de la comunicació amb la introducció de les xarxes socials, que fan accessible gran quantitat d’informació a tothom que tingui connexió a Internet.

Hi ha hagut força controvèrsia al voltant de la influència que han tingut determinades xarxes socials a les revoltes, confrontant aquest paper amb el de les televisions per satèl·lit com AlJazeera. En aquest assaig, a partir de les lectures del dossier, voldria analitzar la importància d’ambdós mitjans d’informació dins les revoltes.

És indubtable la importància que ha tingut algunes eines 2.0 durant les revoltes succeïdes a alguns països àrabs, especialment en aquells on els joves han tingut un paper protagonista, doncs la majoria d’usuaris d’aquestes són joves.

Manifestació a la Plaça Tahrir

A Tunísia, la guspira que va fer esclatar la revolta va ser la immolació de Tarik “Mohamed” Bouazizi, un jove venedor ambulant de 26 anys de Sidi Bouzid que es cremà viu com a crit de desesperació després que la policia li confisqués el seu material per no pagar el permís. Però el que realment propagà la notícia va ser un vídeo d’un testimoni que gravà l’acció i la penjà al Youtube, on ràpidament va ser visualitzat per milers de joves tunisians que convocaren manifestacions via Facebook i Twitter per derrocar el règim de Ben Alí.

El cas egipci és si més no semblant al tunisià. L’inici de la guspira contra el règim de Hosni Mubarak fou la detenció i assassinat per part dels serveis secrets del Ministeri de l’Interior del jove informàtic i bloguer Jalid Said, que denunciava la corrupció de l’administració En aquest cas, el mitjà de propagació d’aquest cas fou la pàgina de Facebook “Tots som Jalid Said”, que acabà esdevenint un recull dels abusos de poder de l’aparell estatal. Finalment, el dia 25 de gener, coincidint amb el Dia Nacional de la Policia, es convocà una manifestació contra el règim a la Plaça Tahrir mitjançant diverses xarxes socials i que donà lloc a l’inici de la fi del sistema polític egipci.

Pel que fa al Marroc, si bé no hi ha hagut una revolta que acabés amb el règim actual com en els casos anteriors, la mobilització ciutadana va obligar al rei Mohamed VI a portar a terme una reforma constitucional. Un dels protagonistes principals d’aquesta mobilització i que ha esdevingut un actor important en la vida política marroquina a partir de llavors és el “Moviment 20 de Febrer”. Aquest col·lectiu, format bàsicament per joves de diferents tendències, es creà arran de la convocatòria via Facebook d’una manifestació en aquest dia contra la corrupció i per una reforma constitucional.

Finalment, també és important destacar el cas de Bahrain, on la convocatòria de manifestacions per la reforma del règim monàrquic d’Al Jalifa llençada per la pàgina de Facebook del “Moviment 14-F” aplegà milers de ciutadans a la capital, Manama.

Si analitzem d’altres revoltes, com les succeïdes al Iemen, Líbia o Siria, si bé també trobem algun tipus de relació entre aquestes i les xarxes socials, la seva importància decau de manera molt important. A què es déu aquesta diferència d’influència?

Una bona font per tal d’analitzar aquesta pes desigual són les taules estadístiques d’Internet World Stats, amb el nombre de connexions totals a Internet de cada país i el percentatge de penetració (el total de connexions vers el total de població). Mirant aquesta trobem que dels països citats abans, Bahrain és el que més percentatge de penetració té, amb un 55,3% (402.900 connexions, ocupant la 44a posició de la classificació mundial), seguit del Marroc amb un 49% (15.656.192 connexions i la 49a posició) Tunísia, amb un 34% (3.600.000 connexions i la 85a posició), Egipte, amb un 26,4% (21.691.776 connexions i la 96a posició), Síria, amb un 17,7% (3.935.000 connexions i la 106a posició), Líbia, amb un 5,1% (323.000 connexions i la 137a posició) i, finalment, el Iemen, amb un 1,6% (370.000 connexions i la 150a posició)

Com podem observar, els països on les xarxes socials tingueren més protagonisme coincideixen amb els que tenen més percentatge de penetració d’Internet, mentre que Síria, Líbia i el Iemen tanquen aquest apartat.

Malgrat això, i amb excepció de Bahrain i el Marroc, aquests percentatges demostren que l’accés a Internet no és encara majoritari, inclús en països com Tunísia o Egipte. Així doncs, com aquesta informació de les xarxes acaba arribant a una part important de la població?

Aquí hem d’introduir un segon factor: els mitjans de comunicació, amb especial èmfasi als canals per satèl·lit, i en particular el canal Al-Jazeera. La seva importància recau en la gran quantitat d’antenes parabòliques instal·lades a moltes regions àrabs. Els seus preus són baixos per afavorir l’accés a la televisió sense la necessitat de muntar-hi infraestructures, a l’hora que molts dels canals no són de pagament. Aquest fet els fa esdevenir una font d’informació molt important que, generalment, aconsegueix burlar la censura dels règims autoritaris per la seva localització en tercers països.

Al-Jazeera, el canal de notícies de l’emirat de Qatar, conta amb una audiència d’uns 60 milions de teleespectadors[1] repartits pel món àrab. El suport que ha donat l’emir Hamat Al Thani a les revoltes s’ha traduït en una gran cobertura d’aquestes al canal qatarià, fent d’autèntic amplificador. El fet de que en alguns països les delegacions d’aquest havien estat expulsades va fer que en moltes ocasions recorreguessin a les xarxes socials com a fonts de primera mà sobre el que succeïa, gràcies a la feina dels denominats periodistes ciutadans. Tant les cròniques com vídeos i imatges eren reproduïts per Al-Jazeera, que les feia arribar a milions de ciutadans, ampliant així la base de les revoltes.

En conclusió, i tal i com diu el Doctor Antoni Segura, les revoltes àrabs uneixen moviments socials i noves tecnologies[2]. Tot i que la base de la revolta han estat anys de règims autoritaris corruptes, la guspira que l’ha fet esclatar s’ha produit o bé a les xarxes socials, o bé mitjançant els canals informatius per satèl·lit. Així, les revoltes àrabs han estat un exemple de com les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) estan canviant les estructures socials contemporànies.

D’igual manera, aquests canals han servit per difondre la informació pràcticament arreu del planeta de manera instantània, permetent crear estats d’opinió que han fet moure ràpidament la diplomàcia internacional. En el cas de Líbia, per exemple, va forçar al Consell de Seguretat de l’ONU a aprovar la resolució 1973 que establia una zona d’exclusió aèria, a més de permetre una intervenció directes sobre el terreny, fet que va ser clau en la caiguda del règim de Gadafi.

[1] MAJDOUBI, El Houssine. Revolunción porla dignidad en el mundo árabe: de la indignación al renacimiento. Barcelona: Editorial Icaria, 2012
[2] SERGURA, Antoni. “Las revueltas árabes cuestionadas”. El País 14/11/2011

El món 2.0 i la història

Amb aquesta entrada, dono per inaugurat aquest blog que vol ser un reflex de les meves dues passions, la història i el món 2.0 i de les TIC, dues aficions que, de principi, poden semblar contradictòries, però res més lluny de la realitat.

Els historiadors no fem més que interpretar allò que va passar, amb més o menys encert. I per fer-ho, necessitem fonts que ens expliquin aquests esdeveniments (si bé els arqueòlegs treballen directament amb restes, amb poca presència de fonts directes). Aquestes fonts varien segons l’època que tractem: pintures rupestres, monuments funeraris, gravats, documentació, memòries, diaris… Ens són especialment profitoses aquelles fonts provinents de protagonistes directes o contemporànies amb l’esdeveniment o època que estudiem.

Però moltes vegades se’ns presenta un problema. La gran majoria de fonts estan escrites amb una finalitat i, sovint, se n’adultera la versió per fer-la coincidir amb aquesta. Si en general és millor saber les diverses interpretacions d’un fet, quan treballem amb documents que poden fer entendre certs fets històrics d’una manera o una altra, aquest fet és encara més crític. Per desgràcia, la majoria de cops ens arriba un nombre reduït de versions.

Ara, amb el món 2.0, s’obre una nova porta per a la historiografia. Aquestes eines ens permeten copsar les opinions, inquietuds, pensaments i preocupacions de milions de persones. Ara són milions de persones les que deixen el seu testimoni escrit i per la posteritat. Així doncs, la historiografia tindrà una nova eina per fer les interpretacions dels fets actuals i futurs, amb milions de fonts primàries i secundàries.

Precisament sobre aquesta nova eina per la historiografia en parla un article publicat a El País del 8 de desembre de l’any passat titulat Twitter, nueva fuente para los historiadores, que recomano molt llegir.

Ara bé, aquest cop els historiadors no podem pecar de supèrbia, i no per moral cristiana. Molts cops hem deixat de banda o desprestigiat certes ciències socials que ens podien servir com una molt bona eina per l’enteniment de la història. I tot perquè no vèiem amb bons ulls que envaïssin el que consideràvem les nostres competències.

En aquesta nova etapa, hem de saber anar acompanyats d’eines que ens permetin analitzar correctament tota aquesta informació directe. Un exemple de professionals en que ens haurem de recolzar seran els Record Manager, el documentalistes de les xarxes socials. Així doncs, caldrà establir-hi ponts de col•laboració i enteniment per tal de poder, en un futur, analitzar més acuradament l’actual període, del que nosaltres mateixos n’estarem aportant la nostra visió.

I vosaltres, què en penseu?